14/12/10

D'espera....

El carrer principal de la ciutat té un altre ambient. Un ambient més alegre. Somric, perquè m'encanta aquest ambient festiu, tot i que penso que per poder tenir una ciutat més interessant no cal esperar a les festes nadalenques.

Entro a una botiga nova que han obert fa molt poc temps. Una botiga original amb uns vestits atípics i colorits. M'agraden els vestits curts. Mirant al vestit vermell amb petites llunes negres, sospiro. Sospiro, perquè el vull, tot i que no el compraré. Per diverses raons que no les vaig a numerar. La raó primer, i principal: Ja fa un parell de anys he deixat de ser consumista i compro només per necessitat (tret d'algunes ocasions especials). És un dels punts del meu protocol d'ètica personal. Passo uns deu minuts dintre de la botiga: miro i reflexiono. Per fi em canso d'esperar-li i surt de la botiga. No li trobo ni a la botiga de les flors, ni a la botiga de caramels, i menys a la botiga de bijuteria.

Entro a un cafè, i em sento a una taula per dues persones. Començo a observar a tothom al voltant meu. Així uns vint minuts, fins que me'n adono que el cafè amb llet que és damunt de la taula ja és fred gelat. No la veig encara. Ni entre les altres persones que hi són al cafè, ni dintre dels postals de nadal que he comprat pels meus amics, damunt de la meva taula, i ni tan sols per la seva sota.

Ja li he esperat bastant i com que ella no ha aparegut, torno a casa amb una cara caiguda. Ella, la noia descarada - la meva inspiració no vol aparèixer aquesta nit, malgrat de tots els esforços....


p.s. Començo a pensar que igual els amics tenien tota la raó. Pot ser seria molt millor canviar les regles del meu repte personal i el faig setmanal, en lloc de diàri. Així tindria més temps per escriure'ls els relats millor. No m'agrada gens la idea, perquè esciure en català s'ha convertit al meu ritual diària. Però, el trobo difícil, especialment torno d'un dia difícil a la feina i estic cansada. Què en penseu? 


© Lale Mur


4 comentaris:

  1. Doncs jo trobo que t'ha sortit rodó, que encara que tu no ho hagis vist...ella si que ha vingut i t'ha deixat la dosi diària perquè continuis. No ho deixis, et sabrà greu més tard.
    Jo t'ajudo...per demà un relat de no més de cinquanta paraules que contingui la frase: el teclat em crida.
    Fins demà....;)

    ResponSuprimeix
  2. Mira, si és un repte de cara als altres ja el pots deixar, si és per tu tu mateixa, però bé val un esforç el poder dir d'ací un temps "veus com ho podia fer", això o passar-se la vida pensant "Crec que ho hagués pogut fer", i la veritat ho fas molt bé...

    ResponSuprimeix
  3. Hi ha una cita llatina, de Plini el vell crec, que diu: "nulla dies sine linea", cap dia sense una línia, si pot ser escrita i llegida millor. Encara que sigui això: "avui escric perquè he d'escriure encara que no en tingui ganes". Te n'adonaràs que, al final, no podràs evitar-ho. I una llengua només s'aprén d'una manera: usant-la :)

    ResponSuprimeix
  4. Jo pens que les coses que ens agraden (d'obligacions imposades per nosaltres mateixos o els altres ja en tenim tots massa) es fan precisament perquè ens venen de gust i ens emociona pensar que les anem a fer. Si la cosa es fa feixuga i es pateix no s'enfonsa el mon per prendre-s'ho amb una mica més de calma.
    A mi m'agrada el que escrius i com ho dius però en el meu cas procuro fer el màxim de coses possibles que m'agraden només quan jo vull, mai per imposicions pròpies o alienes.

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...