31/12/10

Les catifes



Movia els seus dits d’una manera tan melòdica quan lligava els filats tenyits en nusos, que semblava que dirigís a una simfonia.   

Tenia uns dits llargs, i fins. Segons a la meva mare “uns dits de pianista”. La velocitat amb que movia els seus dits em recordava el meu teclat, tot que era una comparació absurda, perquè els seus moviments eren més suaus, al mateix temps molt poètics. A vegades la sentia parlar sola. Quan vaig gosar a preguntar-li una vegada per què parlava sola, em va dir que en realitat comunicava amb ells. Amb els personatges que creia amb les seves mans artístiques. Amb les flors, les branques, els pètals de roses, amb les seves formes geomètriques, les noies maques assegudes al costat d’una a l’altre i amb els personatges famosos si els dibuixava damunt de la catifa. Eren els seus únics amics, i les úniques persones que l’entenien tan bé, igual com ella volia.

Passava hores amb l’esquena dreta davant del teler.


* * *

Des de que va moure a la ciutat gran, el seu món “catifenc” quasi es va desaparèixer, tot i que el seu deler per les catifes no es va apagar ni un second. Va començar a passar moltes hores a casa dels seus avis, per una raó senzilla: els seus avis tenien les millors catifes azerbaiyanis que ella mai havia vist. En realitat, eren la raó per el què ella va començar a dedicar-se a aquest art.

Havia passat tota la seva vida caminat damunt d’aquelles obres de l’art. L’hi donaven confiança i l’hi parlaven d’amor, de bellesa, d’història i li recordaven de la seva identitat. Feia com feia el temps a casa, eren aquelles catifes que li protegien de calor o fred del sòl.

Les catifes dels seus avis li explicaven la història de la seva família, les seves alegries i desgràcies, derrotes i victòries del seu poble, els dits fins i llargs de les dones que havien fet aquelles catifes i moltes coses més. I quan li faltava afecte i amor s’estirava al sòl i abraçava aquella peça de l’art que tant li agradava. Havia passat tota la seva infància jugant damunt d’aquelles obres màgiques.  Unes molt bones peces: fetes de llana natural, amb mà (ni sintètiques, ni sortides de la màquina).

Estava molt orgullosa de les catifes azerbaiyanis que eren les millors del món, de colors més vives i alegres que qualsevol cosa.

* dedicat a una amiga imaginaria.
* per veure més catifes azerbaijanis si us plau entreu aquí.

© Lale Mur





3 comentaris:

  1. Hola Lale! Gracies per seguir el meu bloc, jo tambe et segueixo ara que t´he descobert, tens unes histories molt interessants en aquest raconet de la blogsfera :)

    ResponSuprimeix
  2. Són una preciositat! Que tinguis un molt bon 2011! :)

    ResponSuprimeix
  3. Quina meravella Lale!
    I tot això ho fan amb les mans! deu meu quina feinada.

    PD: espero que tinguis una molt bona entrada d'any, i que el teu somni segueixi fins més enllà de l'1 d'octubre.

    Una abraçada, Irina

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...