Tots caps de setmana va començar a ser un espectacle monòton: pressió psicològica acompanyada amb unes paraules dolces i uns regals nous: un par de llibres sobre la medicina, unes joguines en forma de diferents instruments mèdics...A part d'axiò, la família volia que continués la tradició familiar de saber tocar quelcom instrument, al seu cas piano.
Al seu torn, la mare ja havia començat a comprar uns "cehiz" per a ella. Unes dots especials per a una nena de deu anys, malgrat del fet que li quedava com mínim tretze anys per casar-se. Això el que sortia sumant els anys de la carrera acadèmica per estudiar la medicina sense especialitat més la seva edat. Tot ben calculat...
*la font d'imatge: http://www.art-e-zine.co.uk/office.html
*Ara mateix estic de viatge per uns asunts acadèmics i he escrit aquest relat en un internet cafè i literalment en 15 minuts. (Perdoneu pels errors, com sempre no he tingut gaire temps per llegir-lo la segona vegada, ho faré després)
* Gaudiu d'una bona música azerbaiyani
@ Lale Mur
Val més que un mateix trii el què vol ser de gran, i que no es deixi influenciar pels altres.
ResponEliminaSort en tenim que ara ja no ens casem... ens ajuntem i si no va bé, cadaescú a casa seu! jejej