Ahir a la nit, aproximadament a les vuit i deu, vaig plorar. Ni tan sols no sé per què em va afectar la veu d'una cantant azerbaijani d'una manera tan inesperat i tan inexplicable.
Tenia moltes ganes d'anar a veure a uns músics de la meva pàtria i estava molt orgullosa i feliç al costat de les persones que estimo. Quan ella va començar a cantar amb la seva veu tan pura i tan bonica, es va crear un nus al meu estómac. No va durar gaire quan aquell nus va començar a moure des del meu estómac fins a la meva gola i va començar a bloquejar la meva saliva; no podia empassar-la.
De cop i volta, quan la cantant va alçar al moment culminant de la cançó, el nus es va desfer i jo vaig posar-me a plorar com una magdalena. Tothom al voltant meu va quedar estupefactes. No acostumo a plorar en concerts.
Em vaig sentir nostàlgica sobtadament. No ho esperava.
Em vaig adonar que la identitat nacional no t'abondona mai, tot i que hauràs viscut als altres països i et sents més internacional.
La identitat nacional és com un tapís de colors, de olors, de memòries, dels llocs, de la música que escoltaves com a nena, de la música que escoltaven els teus pares i els teus avis, de la cuina, de les persones, de les bromes, del color de la teva terra, dels balls, de la llengua, de les tradicions, i de les persones que has conegut durant la teva vida i que han deixat les seves empremtes a la teva identitat.
Em vaig adonar que és molt bonic saber conèixer, saber estimar i protegir la teva identitat nacional; i al mateix temps és molt gratificant i d'allò més bonic saber valorar i estimar a la identitat del poble on vius, sense'l qual series com a convidat a la casa d'un estrany.
* La canço d'avui és una fusió de Farqana Qasimova (la cantant que va visitar Tarragona avui), el seu pare Alim Qasimov (un gran cantant d'Azerbaiján que fa música tradicional, que és diu mugham), i uns músics internacionals.
© Lale Mur
M'agrada molt la teva definició, em sembla gairebé perfecta en aquests temps on nacionalisme gairebé és racisme i anti-nacionalisme és odiar tot allò que et pertany per naixement. Gràcies :)
ResponEliminaBon dia, Lale, benvinguda al meu blog. T'animo en el teu projecte dels 365 contes o narracions.
ResponEliminaCom diu Paul Valéry, "la mar, la mar que sempre recomença..." (Cementiri marí).
Tinc el mar al davant i el veig recomençar. Jo també recomenço. I tu fas i faràs el mateix, perquè tens prou voluntat. Endavant.
Un molt bon escrit, tots en sentim de la nostre terra, fins i tot de la que no és nostre si hi estem bé.
ResponEliminaÀnims en el teu projecte...ho aconseguiràs
Clidice: Estic totalment d'acord amb tu. i crec que últimament la nacionalisme en tota Europa s'està convertint a un fenomen molt perillós i posa en perill els principis democràtics que la comunitat europea originalment estava basada. d'altre costat, la manca de integració per part d'algunes comunitats d'immigrants crea una alarma dintre de la societat local que de totes maneres busca problemes per lluitar contra la immigració. La igualtat i drets humans, no depenent de la nació no són tan importants per a la gent. Quina pena!
ResponEliminaPer això, trobar un equilibri seria una solució perfecte al problema, qual cosa serà molt difícil.
Gràcies, Clidice, per compartir els teus pensaments amb nosaltres :)
Olga, molt de gust a veure-la al meu bloc. Moltes gràcies pels ànims :) Quina raó té el Paul Valéry, gràcies per compartir-lo amb mi. He recomençat, i recomençaré cada vegada que calgui :) Així, la vida tindrà més sorpreses agradables per a nosaltres, per als que sabem recomençar. Una abraçada ben forta!
ResponEliminaGarbi24, benvolgut al meu bloc!!!! Moltíssimes gràcies pels seus ànims! Li seguiré llegint!
ResponElimina