tar |
Li agradava molt escoltar a la seva mare tocar el piano. Aquell piano Yamaha de color marró que brillava tant que a vegades ella l' utilitzava com un mirall.
Especialment per les tardes...Les tardes sense la electricitat eren les tardes del concert i ball. S’apagava molt la llum a la seva ciutat, al seu país. Para un país amb tanta reserva petroliera i gas, era una cosa ben estranya.
Per tal que no barallessin els tres germans (la cosa que feien molt), la seva mare els distreia posant-se a tocar el piano, mentre la seva germana major i el seu pare (quan venia a casa més aviat de la feina) cantaven, i Nigar es posava a ballar amb el seu petit germà. Un espectacle autèntic, amb la presència dels seus avis, tieta i oncles aplaudint. Vivien en una casa, tots plegats. Era (i encara és) una tradició quedar amb els pares del noi (amb els sogres) quan les parelles es casaven, i generalment es quedaven fins que casés un altre fill. La família de Nigar encara hi estava, perquè durant la Unió Soviètica, els pares no podien comprar un pis per al seu fill (malgrat del fet que podien permetre, el socialisme no els deixava), i els pares de Nigar encara eren molt joves i no tenien molts diners, a més a més per comprar un pis cadascú devia de fer una cua (una altra) per que li toqués un pis. Com que les cues duraven uns cinc, deu, o fins i tot més anys, els pares de la Nigar es van veure obligats a quedar amb els pares. Tot i que l’oncle de la Nigar ja es va casar i ara eren una família més gran.
La veritat és que a la Nigar li hagués agradat molt saber tocar el piano, però a ningú interessava la opinió d’una noia de deu anys és clar. Malgrat als esforços de la seva mare, al final no es va inscriure a les classes de piano, perquè el seu pare no va voler tenir una altre persona a casa trencant el seu silenci, assajant el Chopen o Qara Qarayev per hores, com la mare i la tieta de la Nigar. Per això, al final no li van a deixar a fer classes.
Però realment el que li emocionava, tot i que era una cosa molt estranya per a una noia i de la seva edat, era el tar. No perquè el seu avi passava moltes tardes dels caps de setmana escoltant a mugham pel ràdio, i tampoc perquè cap festa d’aniversari celebrada a casa dels altres avis passava sense la interpretació del seu cosí, tocant el tar. Simplement perquè fa uns mesos quan el seu nou amic del col•legi, Anar, es va posar a assetjar la cançó del fi de curs davant dels seus companys, el sou eteri d’aquell instrument, els ulls tancats d'Anar mentre tocava les cordes del tar, i el poema de Müshfiq sobre “el tar” que explicava una altra companya, van crear un ambient tan màgic, tan impressionant que li va fer tremolar el seu cor i ara estava totalment enamorada del tar.
Ara el seu objectiu era aprendre com tocar al tar, tot i que no era un instrument femení, sinó masculí, segons a les dones de la família.
* per més información sobre alguns instruments musicals d'Azerbaiyán en altre relat meu: http://lalushrelats.blogspot.com/2010/10/un-casament-molt-excentric.html
* si us plau, pinxeu a les paraules que apareixen en blau, per més informació.
© Lale Mur
He buscat músiques de tar i m'ha encantat, curiosament em recorda una bona part del flamenco i les músiques indús, sembla la porta entre orient i occident :)
ResponElimina:) Clídice, me'n alegro molt que t'agrades la meva música! la comparació que has fet és perfecta :) Cada vegada que escolto el so de tar ( en youtube en internet), em recorda la meva infància...
ResponEliminaVolia dir la música del meu poble :)
ResponEliminai quan el tar es acompanyat amb "balaban" i altres instruments, i el músic canta "mugham", la fusió dels sons és molt bonic també. Si busques en youtube amb la paraula mugham, podràs escoltar-lo també. Gràcies per interessar-te!
ResponElimina