Tant de bo pogués tenir una catifa voladora, ara mateix, per poder volar al cementeri on descanses.
Tant de bo pogués portar-te unes violetes, iguals a les que sempre tenies a casa teva i algun exemplar d'aquells llibres vermells que tant estimaves: Les grans enciclopèdies soviètiques, que solíem llegir plegats, gairebé tots els vespres abans de les notícies de les deu. Cada dia m'ensenyaves una nova paraula.
Tant de bo pogués dir-te que tenies tota la raó quan em deies: "Filla meva, gaudeix de la companyia dels teus avis, perquè un dia quan menys ho esperis ja no hi estarem. I en aquell precís moment desitjaràs amb tot el cor que estiguem amb tu". Especialment repeties això en els últims anys de la teva vida quan recollies unes moreres blanques en la parcel·la per a nosaltres.
Tot i que no crec en la existència després de la mort i no sóc gens religiosa, en un dia quan tothom va als cementeris per visitar els seus morts, no deixo de pensar en tu.
* Les cançons del relat del dia són d'un grup musical azerbaijani dels anys seixanta-setenta - "Qaya"
© Lale Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada