La meva primera ploma-amiga

Quan els països post-soviètics van declarar-se independents i la Unió Soviètica va dissoldre, els ciutadans de la República "Democràtica" de l'Azerbaiyán van començar a respirar la llibertat. Les pulmons, privades "d'oxigen de llibertat" pels últims setanta anys van encetar a desprendre's de diòxid de carboni als aires estrangers, començant a viatjar als països fora d'ex unió soviètica. Un cop inabastable somni de la població es va convertir a una possibilitat de fer-se realitat.

Quan el meu pare va tornar del seu viatge a Turquia - el país germà d'Azerbaiyán, amb el qual, els cors nacionals batejaven i de'l qual pensaven dia i nit, entre altres coses em va portar una revista. Encara me'n recordo de la portada colorida d'aquella revista. Portava unes pàgines amb les direccions postals d'alguns nens i nenes de la meva edat que volien fer ploma-amics. Així vaig començar a escriure a la meva primera ploma-amiga: Ayşegül. Es va crear una amistat entre nosaltres: dues noies de la mateixa edat de dos països diferents. Així, vàrem conèixer les nostres familias, els nostres amics i la nostra vida: a través de les cartes que rebíem unes tres vegades al any. L'amistat va continuar uns tres anys. Quan ja tenia uns disset anys, hi va haber un dels terratrèmols desastrosos a Turquia: molt a prop on vivia ella. Des d'aquell any, vàrem perdre el contacte per a sempre.

Avui, per alguna raó inexplicable, he pensat en ella. Encara guardo algunes cartes de la meva primera ploma-amiga. He decidit a buscar-la. El meu primer pas ha sigut buscar-la en facebook i he enviat una dotzena de emails a les noies amb el seu nom. A veure si algú em respon. Tinc una esperança tremenda que encara és viu i que em respondrà.


© Lale Mur