Tot s’havia canviat des d’aquell dia quan la primera vegada vàrem sentir la seva absència a la taula. Les bromes no eren les mateixes, i la gent a la taula tenia poques ganes de parlar. Quan estàvem junts, ens limitàvem a menjar molt ràpid i tornar a la feina. La taula més famosa i xerraire de tota la cantina havia desaparegut d’un cop per sempre.
Ja no hi havien aquells ulls d’enveja d’altres volent seure amb nosaltres i escoltar als acudits verds de Mr.Baixinho o mirar com menjava la Dra. Queen tots els pastissos de la taula mentre altres li deien “Ets llépola eee, Dra. Queen” i que bé que ho passàvem rient i xerrant una hora. Ara, ens havíem convertit a una taula trista i llastimosa.
Tot va passar un dia d’hivern quant vàrem notar que ell portava gairebé una setmana sense menjar amb nosaltres; tampoc l'havíem vist al seu taller, ni al carrer. “Deu estar de vacances”, va suggerir el doctor Brau. Van passar dues setmanes i després va seguir la tercera setmana sense ell. Cada vegada que eren les 12.30 per anar a la cantina, em sobrepassava una sensació dolenta que intentava dissuadir. Em deia el cor que alguna cosa no anava del tot de bé amb ell. Es va decidir a la taula anar a parlar amb el seu cap. Però la conversa amb el seu cap va augmentar les nostres preocupacions. Ningú sabia on era, ni què feia.
Ell va desaparèixer un dia i mai hem tornat a veure'l...
Tots els diaris escrivien sobre el desaparegut treballador, amic i un bon DJ. Ningú coneixia el seu parador i pel que sembla no tenia cap familiar a Tarragona. Li van fer un monument especial just davant del seu taller que ens feia plorar cada vegada que passàvem per allà. Per això vaig deixar d’anar a la cantina caminant.
Van passar 7 anys i cadascú va fer la seva vida. Uns han tingut nens, altres s’han casat i alguns han canviat el lloc de treball.
Un dia calorós d’estiu estàvem assegudes a un cafè prenent té amb la Dra.Queen i mirant l'agenda d’activitats a Tarragona. Fullejant l’agenda varem veure una cara molt familiar que ens va deixar estupefactes. La cara s'assemblava a ell, però en lloc de tenir uns cabells curts i morenos, els tenia rojos i molt llargs que arribava a les espatlles.
“Quin ensurt!!!”, va dir la doctora amb els llavis tremolant. “qui és aquest noi d’una pinta artística que s'assembla a.........?”, sense dir-ho, vaig captar el que volia dir. Ens vàrem posar a llegir l’article.
Ja no hi havien aquells ulls d’enveja d’altres volent seure amb nosaltres i escoltar als acudits verds de Mr.Baixinho o mirar com menjava la Dra. Queen tots els pastissos de la taula mentre altres li deien “Ets llépola eee, Dra. Queen” i que bé que ho passàvem rient i xerrant una hora. Ara, ens havíem convertit a una taula trista i llastimosa.
Tot va passar un dia d’hivern quant vàrem notar que ell portava gairebé una setmana sense menjar amb nosaltres; tampoc l'havíem vist al seu taller, ni al carrer. “Deu estar de vacances”, va suggerir el doctor Brau. Van passar dues setmanes i després va seguir la tercera setmana sense ell. Cada vegada que eren les 12.30 per anar a la cantina, em sobrepassava una sensació dolenta que intentava dissuadir. Em deia el cor que alguna cosa no anava del tot de bé amb ell. Es va decidir a la taula anar a parlar amb el seu cap. Però la conversa amb el seu cap va augmentar les nostres preocupacions. Ningú sabia on era, ni què feia.
Ell va desaparèixer un dia i mai hem tornat a veure'l...
Tots els diaris escrivien sobre el desaparegut treballador, amic i un bon DJ. Ningú coneixia el seu parador i pel que sembla no tenia cap familiar a Tarragona. Li van fer un monument especial just davant del seu taller que ens feia plorar cada vegada que passàvem per allà. Per això vaig deixar d’anar a la cantina caminant.
Van passar 7 anys i cadascú va fer la seva vida. Uns han tingut nens, altres s’han casat i alguns han canviat el lloc de treball.
Un dia calorós d’estiu estàvem assegudes a un cafè prenent té amb la Dra.Queen i mirant l'agenda d’activitats a Tarragona. Fullejant l’agenda varem veure una cara molt familiar que ens va deixar estupefactes. La cara s'assemblava a ell, però en lloc de tenir uns cabells curts i morenos, els tenia rojos i molt llargs que arribava a les espatlles.
“Quin ensurt!!!”, va dir la doctora amb els llavis tremolant. “qui és aquest noi d’una pinta artística que s'assembla a.........?”, sense dir-ho, vaig captar el que volia dir. Ens vàrem posar a llegir l’article.
“Un milionari DJ dels Estats Units amb orígens flixancos visita Tarragona”
“Que cabró”...
* Dedicat a L. M. i L.
* Inspirada per una xerrada d'uns amics durant el dinar de la feina.
* La il·lustració pertany a http://www.ecuaespacio.net/wilson-dj. Tots els drets reservats.
© Lale Mur 2010
© Lale Mur 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada