MY PRETTY MIND

–Fffffffu...., m’he oblidat la recepta del dermatòleg a casa. Perdoni, Doctora, volia portar-la per tal que em faci una recepta de la seguretat social.

La doctora de capçalera em va mirar somrient; segur que estava malpensant de mi. Em va dir que podria tornar en 20 minuts. Quina sort que una dona havia cancel·lat la cita!

Encara bo que la casa no es troba lluny.

Corro a casa a buscar-la.

Obro la porta d’entrada i com de costum miro si hi ha algun correu per a nosaltres. He d’agafar les escales, però les estan fent servir. No tinc temps per esperar.

Decideixo pujar caminant els esglaons de dos en dos. Arribo a la meva porta; hi introdueixo les claus; BINGO! No hi entren; hi ha algú a casa. El meu marit ja ha arribat?; Que rar! Generalment a aquesta hora no hi és. Deu haver-hi alguna explicació”, penso.

Truco el timbre, i no se sent res. El timbre no funciona. Perquè no funciona el timbre? He de trucar a la propietària del pis.

Tinc només 10 minuts per buscar la recepta i tornar al CAP. “me c... la mar salada”, em surt el renec en català (en lloc de “f.…. door” o “zzzzzzzzzibil”. Quina integració, vaja!). Opto per picar a la porta amb uns cops petits. Cada vegada que em queda menys temps, la velocitat i el so dels cops augmenten. Però el meu marit no m’obre la porta.

“Es deu estar dutxant, segur”, penso. I com una autèntica dona, començo a malpensar i queixar-me en veu alta. “No entenc res, perquè es dutxa tantes vegades?, etc.”

El truco al mòbil. No me l'agafa. Ja no sóc la persona educada i em converteixo en una psicòpata; tinc molt poc temps. Ara mateix, vull oblidar totes les regles d'ètica i m'importa un .....(upps) si els veïns senten el soroll. Si no arribo a temps a la cita amb la doctora, hauré de demanar-ne una altra que tardarà al menys un mes.

Començo a donar puntades de peu a la porta, per tal què em senti bé el meu marit favorit, per si s’està dutxant o escoltant música amb els auriculars. Les puntades segueixen els cops, i són acompanyats amb les queixes femenines.

Sobtadement....sento uns passos….”Per fi”, penso, “Gràcies a Déu”. Estic molt histèrica i prefereixo no parlar, ni sentir explicacions. Només vull entrar a casa i buscar la meva recepta. La porta s’obre....La primera cosa que noto és un parell de cames “ben depilades” i “ben corbes”. “Que estrany” penso, les seves cames no son així, que jo recordi, o m'estic tornant boja pot ser? Estic alçant la mirada per fer-li saber que estic molt, però molt enfadada. Quin drama, veig una panxa de cervesa i una bata negra amb punts fuxias... I després la seva cara!

Què fa aquest veí estrafolari al meu pis?

És el mateix que té un parell de dents decorades amb unes estrelles petites de color plata; i sempre em somriu i pica l’ullet quan em saluda. O pot ser que tingui problemes amb un dels ulls...No m’importa... Però què fa aquí? Abans que pensi que estava passant, em diu el veí misteriós:

“Què? Veig que tens molta pressa, ee? Entra, entra!”,

“No, no, jo….la meva casa”

“És la teva casa.. entra, petita, entra, que veig que no tens gaire paciència. No m’has deixat dutxar-me bé”, em toca el braç, “que passis, noia! ”

“no, no, gràcies”, el deixo allà de peu al costat de la porta , i arrenco a córrer com un llamp, sense mirar enrere. “Què fa aquest home a casa meva, Déu meu. Vaig a trucar a la policia. I com té la clau de la meva casa?”

Decideixo tocar el dos i trucar a la policia i després al meu marit o viceversa!!

Abans de baixar les escales corrent, giro a mirar el número de l'escala per si de cas.

“Déu meu!!!!!! És la segona planta i jo visc a la tercera”

* Està basat en fets reals. Em va passar tot això (quasi tot) el dia 1 d'octubre, és a dir ahir.

* la paraula "zzzzzzzzzibil" - què en realitat és només "zibil" és una paraulota en azerbaijani.

© Lale Mur 2010