Tots els pinzells i les brotxes estaven al terra. Algunes pintures es trobaven damunt del llit, mentre altres havien caigut sobre la catifa. La taca grossa de color verd sobre la catifa vermella ja s'havia assecat i donava un aire original a la catifa senzilla.
Els rodets de pintura que estaven deixats damunt de la taula no tenien bona pinta; havien tacat l´arròs blanc (amb els fruïts secs), que estava allà des de feia una setmana, al costat del got de compota i unes fruites passades que tenien petits mosquits.
Tota la habitació feia pudor.Ella no s´havia dutxat des de feia una setmana, ni havia rentat els plats.
Allà, asseguda al costat de la finestra amb el seu cap entre les cames, els cabells encrespats i arrissats. No s´havia pentinat i semblava a una noia africana.
No havia sopat, ni dinat. Tot li era igual ara. No volia parlar amb ningú. Les últimes quatre setmanes només havia parlat amb els seus pares, amb la noia del supermercat i el senyor gran de la cafeteria del carrer.
Li faltaven només tres dies per entregar una obra seva, malgrat el fet de que no tenia inspiració ni la més mínima intenció de pintar.
L´havien desmotivat i ara no volia ni pintar, ni viure. La pintura era la seva vida; no sabia fer una altre cosa.
L'última vegada que es va presentar, va ser a l'exposició de l'associació de joves pintors del país ara farà un mes. Allà li van dir que "les seves obres eren políticament incorrectes...Que havia de pintar altres coses. Que si no canviava el seu estil, la farien fora de l'associació per sempre".
No sabia pintar una altra cosa, ni volia. Pintava el que sentia. Li interessaven els problemes de la societat i la realitat.
Fins i tot, una amiga seva li va dir un dia: "Potser, podries provar a ser més normal i pintar algunes coses abstractes o coses més felices".
Desitjava viure en un país on pogués expressar-se sense restriccions, sense pressió. N'estava farta..
Li faltaven tres dies i després es tancaria l´última porta d´esperança que li quedava per tenir èxit en el món de la pintura.
El seu gat "Mishka" també estava trist i silenciós al seu costat. Era un gat pelut i de color blanc amb les orelles grises.
La pintora va començar a acariciar al gat. Era el seu millor amic i pensava que l'entenia millor que ningú.
De sobte, el gat es va avorrir i es va posar a córrer per casa saltant i fent soroll. Va fer caure les pintures del llit i va començar a jugar amb elles originant un terrabastall al pis.
No li importava a Fidan. Podia fer el que volgués.
Les peülles i potes del gat estaven completament cobertes de pintura groga, blava, i vermella. Pel que sembla, li agradava jugar amb les pintures ara que la mestressa el deixava.
Després va saltar damunt del paper de pintar i va començar a fer taques per tot arreu, saltant i arrossegant-se.
A Fidan li feia molta gràcia veure´l engendrant un espectacle per a la seva mestressa.
De cop i volta, va tenir una idea brillant i absurda al mateix temps: presentar la creació del gat per la exposició de pintura. "Valdria la pena", va pensar ella esbossant un somriure de orella a orella.
Era la primera vegada en un mes que somreia....
L'anomenaria "l'abstractisme del gat". Li va fer molta gràcia......Una obra absurda per una exposició absurda...
La mateixa obra que la faria famosa tres anys després.
* El dibuix del relat l'he fet jo mateixa, utilitzant el paint (i les peülles del gat de la meva sogre - "la Nina" ;)
* No tinc cap intenció d'ofendre els sentiments dels artistes abstractes. Estimo una bona obra, independentment de l'estil.
© Lale Mur 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada