(Estic despixelada: Yuhu....) El relat d'avui: El tren

Després de maldir-nos unes quatre vegades seguides d'haver agafat un vol des de Girona (no des de Barcelona), ens vàrem entrar al tren - al quartà transport del dia. El vagó que ens vàrem asseure es veia serè i tranquil, i es semblava a un poble deshabitat i deixat just després de la guerra sangonent. Era tan vell i brut que s'esgarrifava només al asseure-hi. Ens era completament igual, estàvem cansats i volíem arribar a casa el més aviat possible. La tranquil·litat ens afavoria.

Quan vàrem arribar a la estació de Barcelona Sants, la tranquil·litat i la serenitat es van desaparèixer en un segon del minut. Una parella amb la seva filla petita d'uns 2-3 anys es van asseure just al costat nostre. I així l'espectacle es va començar. La dona va començar a jugar amb la seva nena. Per alguna raó que no aconsegueixo endevinar, la dona (qui també estava embarassada) parlava cridant, al sentit directe de la paraula. Cridava a veu tan alta que es podia sentir-la fins i tot amb els cascos de ipod. La dona cridant ensenyava a la nena dir unes quantes frases. De fet, hi havia només dues frases que ella repetia sense descans: "Pa-pa, adiós" i "Qué te meto, qué te meto!". La nena les repetia amb un entusiasme a veu alta. Al principi, pensava que el cansament m'havia fet sorda, i que la segona frase no l'havia sentit bé. Però, després d'haver-me posat al tant, vaig assegurar-me que el que deia era això: "Qué qué qué te meto, qué te meto". I vaig quedar-me perplexa total. Per què ensenya una cosa així a la seva nena? No vaig gosar de preguntar-l'hi. I així durant tota la trajectòria. Ens miràvem un al altre amb el CTV i no aconseguíem tranquil·litzar i descansar una mica.



A la parada de Can Viçents de Calders, una dona d'uns quaranta anys es va unir a nosaltres. Es va asseure just davant nostre. Al arribar al seu seient, va agafar el seu mòbil de la seva bossa i es va posar a trucar al seu marit (això vaig deduir de la seva conversa). Va començar amenaçar al seu (ex) marit pel telèfon. Deia que utilitzaria tot contra seu al judici, que si no va a buscar a la seva filla del col·legi, acusaria també el seu cap etc. Ho deia xisclant. La dona va fer unes cinc trucades. No estava xafardejant, és clar que no. Però no podia evitar-ho, ella era just davant meu. El meu ipod s'havia quedat sense bateria.



No podia creure. Per què ens havia tocat aquest tren? Què passava amb la gent? Per què ningú tenia empatia vers als altres? Per què no pensaven que pot ser que hi hagi altres persones que no voldrien escoltar les seves històries? Per què cada dia pensem més en nosaltres i pas en altres persones. La contaminació acústica ens donara un infart de cor un dia.


Llegint l'últim paràgraf em poso vermella. Estic avergonyida d'haver fet aquells comentaris. Pot ser el que he de fer és ser més tolerant vers a la gent, tot i que siguin diferents a la manera de parlar i a la manera de comportar-se. Pot ser m'estic fent major, per això m'estan sortint els discursos apassionants de la meva àvia sobre la ètica i les normes socials? No ho sé, estic una vegada més confosa.