Novruz i les gorres

Érem unes deu noies de disset-divuit anys. Cadascú portava un barret o gorra a la mà. Era el nostre últim any juntes just abans de graduar la escola secundària per poder continuar amb la nostra vida. La meva gorra era vell, de l'any de picor que havia robat del meu cosí un dia abans. Ell no l'utilitzava, només li servia per donar-li uns cops de peu quan les pilotes li avorrien. Per això el vaig agafar, el vaig rentar i el vaig reciclar per a Novruz.


Amb les gorres i barrets a la mà vam començar a buscar les cases dels nostres companys - nois. Havíem de posar deu gorres davant de la porta principal de la casa, posteriorment trucar a la porta i en seguida posar-nos a córrer a tota velocitat per poder amagar-nos en algun lloc.

***

Segons la tradició azerbaidjanesa durant les festes de Novruz molts nens i joves posen gorres al sòl davant de la porta dels seus amics, veïns, o els familiars i s'amaguen. A vegades els familiars coneixen les gorres, a vegades no. Les persones que viuen en aquella casa han de posar alguns dolços especials de Novruz o fruïts secs dintre de la gorra i tancar la porta. Quan no hi ha perill, la persona amagada surt del seu amagatall i agafa la gorra. Posteriorment, aquesta persona ha de compartir el seu regal amb els seus amics.


El que passa és que a vegades pots trobar-te amb una sorpresa dintre de la teva gorra. Els amics solen fer bromes, omplint-la amb l'aigua.

Però segons la tradició cap gorra ha de ser tornat sense regals bons - dolços.

***

Aquella nit no vam sopar a casa. Perquè amb tots els dolços que vam rebre dels pares dels nostres amics companys ja érem més que plenes. Algú els havia xivat sobre la nostra visita. Els dolços eren excepcionalment deliciosos.

El dia següent ens vàrem veure a la contraportada del diari local de l'escola. Es veu que alguns pares va treure nostres fotos de les seves finestres. No volien intimidar-nos i per això no les van obrir les portes, però les fotos sí que van treure.