La porta del veí somrient

I era ella allà al carrer dempeus, rumiant una pregunta molt important: una pregunta que faria al destí. Tenia tot: els pares, els diners suficients, estava estudiant en la millor universitat del seu país on les filles dels polítics venien per lluir els seus vestits preciosos amb el nom Gucci estampats als seus pits i on al sortir de la classe al carrer t'ensopegaves més que una vegada amb uns nois macos i ben vestits que venien a buscar xicotes més arreglades de tot la ciutat.

Només li faltava una cosa: casar-se. Ja tenia vint-i-un anys i encara no s'havia trobat ningú adequat per casar-se. Ja en tenia moltes ganes de veure els seus pares trucant als familiars, amics i veïns per anunciar que la seva única filla es casava amb un noi d'una família respectable, i més a més aquell noi té un pis ben situat al centre de la ciutat. Això era el que esperaven d'ella aquells moment. Res més. Tot i que a vegades, li venia ganes de marxar de la seva casa i viatjar sola per Europa i veure altres cultures i practicar totes les llengües que havia après des que era una nena de set anys. Però això mai faria feliç als seus pares, ni a ella. Què pensaria tothom d'ella? Més important és poder trobar un bon noi per casar-se i fer família. Posteriorment, es pot fer tot, tot i que en tenia dubtes.

Aquesta nit seria la nit que ella probablement sabria si es casaria aquell precís any o encara li quedava uns anys més. Tal i com tenien planejat unes noies de la seva edat, unes cinc amigues van sortir al carrer per provar el destí. Segons a la tradició de Novruz l'últim dimarts abans de 20 de març (el dia que entra la primavera) es podia endevinar moltes coses sobre el teu futur.

Ella havia escollit la porta d'aquell veí que cada matí li somreia, ensenyant els seus dents blanc i perfectes. Aquell veí seu tenia una família bastant alegre i sempre el veia riure amb les seves filles petites i la seva dona pagesa. Per això, ella no tenia cap dubte que el que escoltaria no seria res dolent. A més a més, les dones pageses solen educar als nens d'una manera respectable i mai a la vida utilitzarien paraulotes a la presència dels seus pares.

Eren les nou de la nit. La noia soltera es va acostar a la porta del seu veí somrient - a la porta de color vermella, feta de fusta de bona qualitat. S'hi va acostar i s'hi va posar tranquil·lament la seva orella esquerra per escoltar-hi. Quasi no respirava, perquè no volia que la seva respiració li obstaculitzés sentir coses alegres.

Ja havia pronunciat la pregunta. La pregunta era si ella, la universitària trobaria algun noi adequat per casar-se aquell any. Ara el que faltava era sentir alguna cosa bona dels seus veïns. La antiga tradició deia que l'últim dimarts abans que entrés la primavera al poble, una noia soltera podia endevinar el seu futur fent uns rituals tradicionals. Un dels quals era anar a escoltar la porta d'algu veí, amic, familiar o fins i tot alguna persona estranya. Si darrere de la porta venia una veu alegre, o unes veus dels nens, o bé alguna persona cantant o fins i tot el so d'aigua de l'aixeta, tot això era un bon senyal. O sigui que el teu desig compliria aquell precís any.

Si el que senties era alguna cosa desagradable, alguna paraulota mal intencionada o un grit pegat sobtadament, ja podries oblidar del teu desig que aquell any no es compliria.

Per això, era molt important que la noia soltera escollís bé la porta. Ara ja havia passat més d'uns tres minuts i ella encara no aconseguia sentir res. Estava mig asseguda davant de la porta amb els ulls tancats, concentrant-se per agafar algun so. No volia deixar de provar el seu destí amb aquesta porta. Per això si calia la noia quedaria allà fins més que una hora fins que algú es bellugués dintre. De cop i volta, va sentir uns passos dintre de la casa. Hi havia algú allà dintre, o sigui que molt aviat sentiria una veu alegre de les nenes, va suposar la noia. No es va bellugar. En un tres i no res, es va obrir la porta de cop i com que la noia soltera era recolzada a la porta es va perdre l'equilibri i es va caure just als peus del seu veí somrient.

"Tu també vols casar-te, Arzu?" cridè l'home amb una veu burleta mentre l'ajudava a posar-se de peu...

* És una tradició de la festa de Novruz. Les noies joves esperen l'últim dimarts per poder jugar amb uns rituals tradicionals, tot i que a vegades els darreres es converteixen a uns jocs de novruz, no a uns rituals seriosos.