LA GRAN UNIÓ I LA RELIGIÓ

Els que diuen la religió no té res a veure amb la política, no saben què és la religió.

Mahatma Gandhi

Aquest matí un company meu ens estava comentant sobre els seus anys d'infantesa com l'escolà de l'església del barri. Jo sabia que el tema de religió està arrelat profundament a la família, a la manera de pensar, i reflexionar, les tradicions etc. de la gent aquí. Tot i que me n'ha fixat que la gent jove cada vegada més s'allunya de religió, i cada vegada més em trobo amb la gent atea o agnòstica. Però malgrat això, em va sorprendre molt assabentar-me que actualment també existeixen els escolans -  nens. 

Els nens no són massa petits per entendre a els mateixos, i menys per saber si volen creure en una certa religió o no? 

No us sembla un "rentat del cervell"?

***

L'única cosa que el comunisme soviètic va contribuir al meu món i a la meva educació era el seu caràcter secular i profano. Tot i que l'objectiu de la seva ideologia no era pas humanitari, ni positiu. Darrere aquesta ideologia hi havia la necessitat de controlar la gent soviètica amb més facilitat, amb la "religió de comunisme", per tal que la gent dels diferents països, nacionalitats, tradicions, i religions no es puguin ajuntar-se per parlar de les seves situacions, dels seus drets i de les coses que li capficaven. El regim marxista-leninista va destruir les esglésies ortodoxes, les mesquites islàmiques; van confiscar tots els béns que pertanyien als centres religiosos; van començar a assetjar tots tipus de creients, i van establir un sistema d'educació secular al país.

Mai vàrem haver d'estudiar la religió, no vàrem haver de practicar-la. Tot i que a les cases sempre hi havia gent que practicava la seva religió, molt amagat que sigui, els nens fins que van ser suficients grans per entendre si volien creure a una religió o no, no van haver de participar als jocs religiosos.

El caràcter secular i profano del sistema educatiu de la unió soviètica hagués coadjuvat enormement al pensament i desenvolupament dels nens, si no fos per una altra religió - el comunisme. Perquè en realitat prohibint unes religions, el sistema va introduir una altra, amb un altre nom.


***

Aquest matí també he llegit un post d'una noia de Regne Unit que parlava amb indignitat sobre unes tradicions religioses. Amb les seves paraules, no suportava que els religiosos - la gent diferent d'ella - exigissin els seus drets als països de diferents religions. M'ha fet pensar de com som els humans. Els religiosos no poden conviure tranquil·lament amb els ateus sense menysestimar la manca de fe que els darrers tenen, mentre els ateus no toleren la burka, la Setmana Santa, els barrets dels sijes etc.

***

M'he crescut en una família que compartia una diversitat de opinions, i pensaments. Uns avis bastant creients, mentre els altres bastant ateus. Una barreja perfecta per ajudar-me a capir a mi mateixa. Vaig passar uns periods diferents a la meva vida: quan més era amb els meus avis creients més creient em tornava, i quan tornava a ser amb els altres avis més atea, fins que era vaig arribar a viatjar i veure el món. 

***

Amb cada vegada que em fan ràbia interna les diferents religions creades per controlar la gent pobre (segons el meu parer personal), em sento més hipòcrita. Personalment crec als drets humans, a la justícia, als normes socials, a les tradicions no religioses, a la consciència humana, a la pau, i la no-violència. Però jo com persona justa tinc una tolerància suficient per aguantar els discursos religiosos de la gent sense pensar dintre del meu cap "quina tonteria"? Em sembla que no. I quina ràbia em dona contradir a mi mateixa, malgrat que sigui dintre del meu cervell, dintre dels meus pensaments. 

Nosaltres, humans, per què no podem aconseguir la tolerància absoluta en aquest món? Si jo, una agnòstica no pot creure que una altra persona tingués uns pensaments religiosos diferents als meus, i si aquesta mateixa persona em menyspreu sabent que sóc agnòstica i mentrestant no para de convèncer-me de les meravelles de ser una creient, en que tolerància estem parlant? Hi arrivarem algun dia?


* aquest relat no té ni cap, ni peu. prometo revisar-lo demà o el dimecres.
* espero que els meus pensaments no hagin ofès a ningú, perquè no tinc intenció de fer-lo.
* m'agradaria molt si em diguéssiu els seus opinions sobre la meva manera d'expressar-me. si hi ha alguns errors d'expressió molt greu, si us plau digueu-me. No tinc cap problema amb els crítiques. N'estic aprenent.



© Lale Mur