Un partit de bàsquet

"Imbècil", diu un senyor d'uns cinquanta i pico anys, assegut just davant meu. Es veu que és un dels pares dels nens que estan jugant el partit de bàsquet. Ho diu cridant a l'àrbitre. Està assegut a la primera graderia. "Mira que ets imbècil i no tens cap idea sobre el partit. A on mires, imbècil? Vés a fer migdiada, home". Això diu escridassant, sense remordiments, sense cap mena de pudor, ni vegonya. Quan tots els pares estan impacients i atents per veure si els seus fills jugaran be avui el partit, ell està al seu propi món.

"Ets molt gros, xaval, vés a fer una altra feina", diu i no para de xisclar. Tinc unes ganes d'agafar la meva càmera i donar-li un cop ben fort al seu cap per tal que es calli (ja ho sé que seria un acte una miqueta agresiu, però en la meva ment, puc fer tot sense limitacions i no seria culpable de pensar-ne) . 

Els jugadors són nens de dotze-tretze anys. Penso en el seu fill i pateixo. Ningú dels pares responen a aquell senyor tan "educat".  Estan molestos, però ben calladets i no diuen res. Tinc ganes de dir-li alguna cosa al seu estil, però després penso que passaria vergonya si ell em fes algun comentari racista (que pot ocórrer és clar). Doncs, per això mateix empasso les meves paraules i espero fins que s'acabi la meva paciència. 

Rumiant-hi, escolto com l'àrbitre xiula que és la mitja part. Un nen amb uns ulls blaus com el cel, s'acosta ràpidament a la primera graderia des d'abaix i diu a veu baixa a aquell senyor: "Papa, si us plau, no cridis tant, que em fas vergonya"...

© Lale Mur