20/1/11

Tinc dret a enutjar-me?

cementeri


una foto vell d'aquell dia

Em pregunten per què m’emprenyo quan em diuen erròniament, sense saber i sense voler què sóc “russa”. Home, no m’enutjo, tot i que d'esma la expressió de la meva cara delata els meus sentiments cap a aquesta qüestió tan sensible. És com preguntar al meu marit – un català TLV (tota la vida) si li agrada toros o si balla flamenc...No, no, és encara pitjor...

***

Seria ahir a la nit, tot i que vint-i-un anys enrere. Estaria ella asseguda a la taula sopant amb el seu marit, parlant del seu futur comú, dels nens que volien tenir, de la casa que volien comprar o simplement estar allí junts un al costat del altre. Seria, però no va ser. La Fariza, una dona jove azerbaidjani, amb unes aspiracions i somnis com qualsevol dona de la seva edat, feia molt pocs dies que estava casada. La núvia recent no s'imaginava ni a les seves pitjors malsons que just uns dies del seu casament, la tragèdia humana tocaria a la seva porta.

La nit de 19 a 20 de gener els soldats "vermells" soviètics amb els seus tancs fastigosos van entrar a Baku sobtadament. Un intent desesperat d'aturar la dissolució del govern comunista a Aserbaidjan, que va matar més d'uns 130 persones civils, va ferir més de 700 civils (entre ells nens, dones,  ancians). 26.000 soldats contra la gent civil i desarmada. 

En Ilham, el marit jove de la Fariza, un noi valent, enamorat, i amb un cor patriòtic va sortir al carrer amb els seus amics per intentar a parar aquesta tragèdia.  Era un dels molts joves desarmats que pensaven que només amb les seves mans, però amb els seus cors despullats, amb els seus caps orgullosos i amb les seves paraules nues podran obstaculitzar la mort de la gent civil i innocent.

Però una bala sortida d'un dels tancs soviètics va conseguir el fi de la seva vida.  

La Fariza, després d'haver sentit la mort del seu amor, es va suïcidar. 

*****

Ara miro a la foto en blanc i negre que tinc davant meu, treta de la caixa de records i me'n recordo aquella nit amb molta ràbia.  La foto està feta uns dos-tres dies després de la tragèdia.
"Hem de tenir una foto d'aquella incident. Hem de recordar aquesta bestialitat per a sempre. Res i ningú ha de ser capaç de fer-nos oblidar el que va passar aquella nit", ens va dir el pare amb una cara pàl·lida com resultat d'últimes nits sense dormir.

També me'n recordo, dels dies passats a casa de la meva amiga mirant vídeos dels carrers de Baku, coberts amb milers de clavells vermells (els nostres pares no volien que veiessim els reportatges de la tragèdia per tal de no tenir més malsons i ho fèiem amagades). Cada vegada que veig un clavell vermell, me'n recordo d'aquella nit de història. No he pogut mai regalar un clavell, no he rebut mai un clavell a casa meva.

Ens en recordem, però què podem fer per tal que jutgin el senyor Gorbatxhov per aquest crim contra la humanitat?


* més informació aquí en anglès

7 comentaris:

  1. És difícil dir-ne res des del nostre món tan petit, amb conflictes sagnants prou llunyans, un parell de generacions, com perquè gairebé ningú ho hagi viscut. El pare recorda la guerra, però jo, ja no en sé res més que el que hi ha als llibres i les tones de silenci que hi han abocat al damunt perquè no la recordéssim. La història, així com ens l'expliques tu, ens fa la sensació d'un cop de puny a la boca de l'estómac i ens desperta del nostre estupor infantil i còmode. No paris d'escriure, no paris de parlar si us plau.

    ResponElimina
  2. Quina història tan tràgica, Lale. Posa els pels de punta. Però per desgràcia aquesta brutalitat es repeteix desde els origens de la humanitat a tot el món. No sé que hauriem de fer per frenar-ho. Tants d'anys en teòrica evolució de l'espècies i no hem deixat de ser encara uns troglodites.

    ResponElimina
  3. Es una historia molt trista , pero el humans som així de dolens i estem consentin tota la vida que es cometin aptos d'aquets, i tot es fa per el poder de les nacions i els politics.

    ResponElimina
  4. Quan les notícies parlen de revoltes i morts sempre penso amb les famílies afectades no com a un número més sinó com a una persona que ja no hi és. Tant els fa que després els diguin que van ser uns herois...

    Suposo que a partir d'ara quan torni a sentir, malauradament, notícies com aquesta veuré la imatge del teu calaix que avui has compartit amb nosaltres.

    I quan donen un premi Nobel a un polític, sigui quin sigui, sempre penso: quants morts té a les mans?

    ResponElimina
  5. una història tant trista com real....la guerra ha fet tant de mal a les persones que entre tots hem d'intentar no tornar a caure en el mateix parany.
    Una rosa blanca per tu.....

    ResponElimina
  6. M'ha commogut el teu relat. Gràcies per compartir i fer-nos veure del teu dol. Històries com la que escrius ens han d'ajudar a no repetir errors. Tan de bo...
    Gràcies

    ResponElimina
  7. Valguem Déu, si tens dret a enutjar-te..
    Terrible història malauradament repetida tantes vegades.
    Un plaer llegirte

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...