 |
| learnsomethingnewtoday |
La meva mare utilitza la paraula "demagoga" per descriure una persona que no sap i no vol callar davant de les injustícies i sempre parla molt, defensant a alguna cosa, fos el que fos.
És la manera azerbaidjanesa de fer servir a aquesta paraula. Tot i que el gran Aristòtil la defineix com "el predomini dels pobres amb exclusió dels rics", el significat que donem a aquest termini és molt lluny d'aquella definició.
***
Aquest mati una altra vegada m'ha sentit decebuda, desesperada, dolguda i sola. Sola a la meva petita comunitat plena de dones masclistes, homes discriminatius, i cervells emplenats de les llegendes urbanes ben arrelades.
"Les empreses han de pensar abans de contractar a una dona a una posició important. Perquè les dones pareixen, en canvi els homes no. Surt molt car a les empreses tenir una executiva dona que un executiu home. ", va dir la meva companya -una dona.
Com puc deixar tranquil·la la meva llengua en aquest cas? Com puc controlar el cremor que s'està desenvolupant dintre del meu estómac? Com puc empassar les meves ganes desesperades de xisclar i dir "Però què dius ara?".
No he pogut, no l'ha deixat tranquil·la; no l'he pogut controlar; i no he sigut capaç d'empassar-les.
Però...Després d'un esclat passionat i impulsiu m'he sentit una mica temorosa. La meva llengua em fallarà un dia d'aquests i m'acomiadaran de la meva feina actual.
No serà la fi del món, és clar. Però no crec que tingui gaires ganes d'afrontar-me una altra vegada a la triple discriminació que he sofrit tantes vegades: com a dona, com a estrangera, i com a treballadora. Fins i tot alguns entrevistadors podrien afegir-hi la quarta: la "massa qualificada".
A més a més, no vull jugar-ho, tenint en compte que tinc un equip molt simpàtic i un cap bastant tolerant a les meves opinions obertament expressades. Al menys, fins ara, ho ha set...
* dedicaré un relat més als drets de les dones que ho necessitem més que mai.
* la cançó d'avui aquí
© Lale Mur
Mira, jo l'altre dia vaig preguntar a les treballadores si els pares de les criatures no sabien fer de mainaderes i no vegis la que es va liar, estadística pura, per cada hora d'un home per motius de malaltia, etc... 5,35 d'una dona... això si entren les darreres (porten els nens al cole) i surten les primeres (han d'anar a buscar als nens al cole) i el fotut és que ho fan convençudes i a elles ja els hi va bé... ja voldria jo un xic més d'igualtat ja voldria jo...
ResponEliminaThank you for your lovely comment on my blog today!
ResponEliminaMolon,
ResponEliminaLes estadístiques sembla ser que són com el xiclet. Les que m'han comentat a mi és que al llarg de l'activitat laboral d'una persona les absències per malalties i baixes són superiors la dels homes ja que tenen incidències puntuals pròpies d'haver fet el dropu: cap de setmana ressacós, menisc enlaire perquè s'ha fet un partit de costellada... i perquè els homes acostumen a agafar baixes abans que les dones, que són més sofertes.
Com que no tinc les dades oficials del Ministeri de Sanitat o la Conselleria corresponent no ho puc referendar però això és el que vaig sentir una vegada dit per un expert.
Quanta raó tens!!! Seguim vivim en un pais mascliste i el pitjor és que els homes no s'adapten (degut a un desenvolupament genètic prehistòric que encara perdura en el seu cervell)al canvi de rol femení en certs aspectes de la vida. Un d'ell el laboral...
ResponEliminaÀnims dones del món!!! L'important és no callar-se, com vas fer tú....la passivitat no ens porta enlloc.
Un bonic descobriment el teu blog,
Sol.
si les dones executives o no, no tinguessin baixes de maternitat, no tindriem executius homes.
ResponEliminaJo sóc molt masclista....perquè m'agraden molt les dones....;)
Aquest es un tema de mal arreglar.
ResponEliminaGarbi24, estic amb tu, ole!
Salut
la persona que més m'ha maltractat en una feina per ser dona va ser ... una altra dona. el masclisme no és privatiu dels homes, és una xacra de segles contra la que costa molt de lluitar.
ResponEliminaSer dona sempre ha estat difícil. Durant una època, les dones de la meva generació hem viscut un miratge. Però darrera l'oasi, el desert seguia existint. Les mentalitats no han canviat tant com ens pensem. Ni la dels homes ni la de les dones. Una llàstima.
ResponElimina